Trofeu "Jugador 10": bronze, al·lumini, or i zirconita.
AQUESTA SETMANA
HE DIT ADÉU, junt amb els meus companys de junta, a un projecte que els darrers
30 anys ha suposat una part important de les nostres vides. Dimarts 26
d'octubre celebràvem la cloenda de l'Associació de Periodistes de Tennis, l’APT,
que un grupet format per Manel Serras, Jaume Pujol-Galceran, Toni Brosa, Carles
Rovira, Jaume Boix i jo mateixa, vam fundar l'any 1991. N'he estat vice-president
des de llavors, tasca que els darrers 15 anys he compaginat amb l’art.
Tot s’acaba en
aquesta vida, i si es pot, s'ha de mirar d'acabar bé. Reconèixer quan és
l'hora. Això és el que hem fet. En un moment en el qual els mitjans de
comunicació han fet un gir de 180 graus, la nostra associació basada en la
defensa gremial, el foment del tennis i la bona relació entre periodistes i
esportistes, anava perdent el seu sentit. El periodista de tennis, especialista
únic com a tal, deixa d’existir.
Diuen de
nosaltres, de l’APT, que hem estat un cas d'èxit, i aquesta setmana per fi ho
hem pogut celebrar a la "casa gran", el Reial Club de Tennis
Barcelona 1899, amb els qui hem tingut sempre al costat, i que com el cas de
David Ferrer, Tommy Robredo, Tomás Carbonell, Àlex Corretja, Emilio Sánchez
Vicario, Sergio Casal, Carlos Costa, Albert Costa... s'han comportat com un dels
nostres.
Hem volgut fer un últim acte simbòlic i lliurar el "Trofeu Jugador 10", que completa un
palmarès brillant, una versió especial de l'escultura que potser recordeu que refeia
cada primavera i es donava durant el Godó a un jugador del quadres gran. Aquest
cop, no podia ser per ningú millor que la Federació Catalana de Tennis, tan
important per a nosaltres des de l'inici, que ens va acollir quan érem una
entitat naixent i mai ens ha abandonat. El Museu del Tennis serà la futura llar
de l’obra i del nostre record. I ens quedarà per sempre la satisfacció d'haver format part de les petites històries del tennis català.