Páginas

12 D'OCTUBRE L'EXPOSICIÓ “NO SOC UNA NINA” CLAMA JA A LES PARETS DE L’ABADIA DE SANT JOAN


Ha quedat oberta al públic l’exposició que he estat preparant aquest any, i que durant quatre mesos ocuparà les dues plantes del claustre ripollès del Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. Fins el 26 de gener, els seus murs i arcades clamaran que 
“No soc una nina” un recull d'un centenar de treballs que entre escultura, fotografia, instal·lacions, literatura, documentalisme i curtmetratges duts a terme els darrers vint anys. La proposta s’acompanya de textos curatorials de Glòria Bosch i Eugeni Prieto, i el poema dedicat de Vicenç Altaió.

En la inauguració, Maria Rosa Fraxanet, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de la vila, ha destacat "la barreja de reivindicació, alliberament i revolució personal, una fructífera combinació realitzada sense condicionants". A l'Abadia s'hi poden veure fotografies íntimes de La pell interior, la sèrie escultòrica Les dones imaginàries, nimfes que reinterpreto acompanyades d’una recerca etnoperiodística, la Seqüència Gelada, instal·lació fotogràfica basada en un fet real... I encara pinzellades d’altres relats documentals com els de la presó Model de Barcelona, Can Batlló, la crisi humanitària de Lesbos 2016, o llibres i escrits periodístics que ocupen el pis superior.

Eugeni Prieto, curador, valorava "la llibertat, la coherència i la memòria, els tres puntals al voltant dels quals s’ha mogut l'obra de Duaita Prats, i també ella mateixa, perquè és difícil destriar una de l’altra, un exercici multidisciplinar i una indefinició voluntària que sovint fa difícil situar-la”. De les seves vessants, ha remarcat "el component de reconstrucció del passat que caracteritza bona part de la producció, i que en el seu cas no aborda en caire de documentalisme clàssic, sinó més enllà dels canons, però empeltat d’estètica i poètica sense perdre el rigor".

I jo, contenta d'haver situat tota aquest bagatge energètic
en tan meravellós indret, he recordat el gaudi de comunicar missatges en clau d’art tot i assumint el risc de fer-ho en diferents canals d’expressió i la penalització que m'ha suposat. I també, a l'altra cara de la moneda, com he maldat per sortejar els prejudicis que habiten el sector. El resultat és un corpus variat, penso que amb càrrega de profunditat, realitzat en un camí on m'he mogut als marges i per on transitaré mentre duri el darrer dels meus projectes: els monuments a l'espai públic de “Llengua, Natura i Pàtria”, una cloenda verdagueriana que ja he iniciat per al meu comiat del món de l'art.