Després de Banyoles, Campdevànol, Arbúcies i Folgueroles, "Llengua Natura i Pàtria" s'ha endinsat a la Catalunya Nord, a la capital del Rosselló. "Als catalans de França" ja custodia la sala d'actes de la planta noble de la Casa de la Generalitat de Perpinyà. El vam inaugurar amb la Secretària General de Presidència, Eva Giménez, que reblava “el compromís de Govern pel català i la cultura del país, el qual es reflectirà en una partida pressupostària rècord en polítiques lingüístiques de 120 milions d’euros”. Als seus torns, Albert Piñeira i Jordina Boix, directors respectius de la Casa de la Generalitat a Perpinyà i la Fundació Jacint Verdaguer, destacaven els lligams del poeta amb aquelles terres i la simbologia que tot plegat té per als catalans de banda i banda de la frontera.
Eva Giménez aprofità per evocar “la força del Canigó, una referència cultural que travessa fronteres administratives unint els catalans d’ambdues bandes del Pirineu. Ens recorda fins a quin punt compartim llengua, cultura i una història comuna, la qual dona sentit a l’existència de la Casa des de 2003 com a lloc de trobada dels territoris del nord i del sud”. Una finalitat que avui pren més força que mai amb el Pacte Nacional per la Llengua, signat fa un any per reforçar el seu us social amb l’objectiu de garantir que sigui eina de cohesió i oportunitats. “Com ho és el compromís mostrat per l’escultora Duaita Prats al llarg de la seva obra, també nosaltres com a Govern ens signifiquem pel català de manera fefaent, i en els pressupostos que confiem que siguin aprovats el juliol hi haurà una partida dedicada a política lingüística de 120 milions d’euros, una inversió rècord fins ara”, reblà.
El conjunt escultòric Als catalans de França, pren el nom de la dedicatòria escollida per Jacint Verdaguer per al seu poema èpic Canigó. Vaig explicar que serveix molt bé per a celebrar els 140 anys de la publicació, que ha esdevingut emblemàtica, i per posar el focus sobre el català com a valor a defensar més enllà de banderes i fronteres, de forma cordial, però ferma. Resseguint camins literaris i vitals de mossèn Cinto, vaig col·locant cada peça en indrets especials, reflectint-ne fragments i trets locals, i destacant-ne personatges. Per a Perpinyà he fet un altre un poema visual, presidit per una dona d’aigua surrealista, en concret una dona ocell, una reproducció del llibre de 1886 i una branca d'olivera. Per contribuir a la memòria tradicional, a la base inscric versos inclosos al Cant VI que glossen la llegenda de Pere Pinya i els orígens mítics de la vila, on s'esmenta el paper d'aquest arbre tan present en la producció local i el seu paisatge.
de freixe amb sa carreta rodeja un tros de pla;
allí planta una casa, un camp i una olivera;
ara és ciutat la casa, mur ample la rodera,
lo mur de Perpinyà.
Apar una encantada que, de l’escuma eixida,
mirant-se s’extasia, granívol Rosselló,
i alçant a les neus verges los ulls embadalida,
no sap si amb més belleses i amb més tresors la crida
la mar o el Canigó”.
JACINT VERDAGUER
Del poema “Lo Rosselló”, Canigó, Cant VI.
Pedres que agermanen
Si a “Gentil del cor robat”, inaugurat fa un any a Folgueroles, havia estrenat la primera versió de Canigó feta mai en pedra, per a la capital del Rosselló, que ja llavors em voltava pel cap, tenia reservada la resta del mateix bloc de marbre roig d’Alacant emprat pel poble natal de Verdaguer. Em semblava un agermanament molt simbòlic entre els catalans d’una i altra banda dels Pirineus, que responia a aquests llaços personals d’estimació que el poeta mantindria amb la comarca transfronterera tota la vida. Això i més relataren molt bé en les seves acurades intervencions el director de la Casa, Albert Piñeira, i la directora de la Fundació Jacint Verdaguer, Jordina Boix, amb interpretacions de la vida i obra del literat que convidaven a la reflexió.
“Llengua, Natura i Pàtria” és un projecte cultural inclusiu d’enaltiment de la nostra terra, el patrimoni lingüístic i el costumari heretats, realitzat per iniciativa personal i sense ajuts oficials. Seguint l’estela de la Renaixença d'ara fa més d'un segle, el plantejo perquè convidi públicament a honorar la identitat secular que atresorem, amb la nostra parla com a columna vertebral. Cercant complicitats, em vaig obrint camí en la mesura de les possibilitats de cada nova peça i indret, i ara espero abans d’acabar l’any concebre'n encara una sisena per a un nou escenari.
.