EL CARTELL QUE VEIEU ANUNCIA LA MEVA PROPERA EXPOSICIÓ, "The inner skin" (La pell interior), i representa per a mi un salt quàntic com a fotògraf, una revolució personal concretada en autoretrats íntims en clau autobiogràfica per la qual m'ha calgut complir sis dècades.
En aquest punt he tingut la sort de coincidir amb un gran dinamitzador, el comissari d'art Toni Alvarez de Arana, que des de la galeria Enlace Art in Progress de Serra de Daró n'està fent una, també, de revolució. I així, junt amb tres artistes més, Maria Alzamora, Michael Dunev i Brume, encetarem un projecte per nom PhotoEnlace, que posarà l'Empordà en xarxa de grans esdeveniments d'aquesta especialitat artística.
Utilitzar el propi cos com a objecte del retrat, és una pràctica que ha caracteritzat alguns grans fotògrafs de la història: Diane Arbus, Robert Mapplethorpe, Ilse Bing, Cindy Sherman o Andy Warhol, per dir-ne alguns. No són gaires, però, els que per a fer-ho s’han alliberat de la roba sense buscar connotacions sexuals provocadores. Per trobar-los hem d’avançar en el temps i admirar els treballs de Violeta Bubelyte, Erica Simone, Yulia Gorodinski, Lydia Fernández…
Donar-se completament a la teva càmera per expressar sensacions o vivències, no és fàcil. He exercit el foto periodisme de dels anys 80 i l'artístic des dels 2000, i mai m’havia plantejat com a objecte de les meves creacions. En canvi, en complir els seixanta, les pors, tabús i manies que m'acompanyaven, han caigut, i tinc ganes d’explicar-me a través d’imatges biogràfiques on utilitzo com a vehicle la meva pell íntima.
I després de grans treballs documentals com la “Seqüència Gelada” o “Desconstruint La Model”, ha nascut la sèrie “The inner skin” (La pell interior). Una revolució personal on em sitúo en el reduït grup dels fotògrafs que han creuat la invisible línia de l'auto censura, aniquil·lant fantasmes i revelant-me davant la nina que no sóc ni mai he acceptat ser.