En la
inauguració, Maria Rosa Fraxanet, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de la
vila, ha destacat "la barreja de reivindicació, alliberament i revolució
personal, una fructífera combinació realitzada sense condicionants". A l'Abadia s'hi poden veure fotografies íntimes de La pell interior, la sèrie escultòrica Les
dones imaginàries, nimfes que reinterpreto acompanyades d’una
recerca etnoperiodística, la Seqüència Gelada, instal·lació fotogràfica
basada en un fet real... I encara pinzellades d’altres relats documentals com
els de la presó Model de Barcelona, Can Batlló, la crisi humanitària de Lesbos
2016, o llibres i escrits periodístics que ocupen el pis superior.
Eugeni
Prieto, curador, valorava "la llibertat, la coherència i la memòria, els
tres puntals al voltant dels quals s’ha mogut l'obra de Duaita Prats, i també ella
mateixa, perquè és difícil destriar una de l’altra, un exercici multidisciplinar i una indefinició voluntària que sovint fa difícil situar-la”. De les seves vessants,
ha remarcat "el component de reconstrucció del passat que caracteritza
bona part de la producció, i que en el seu cas no aborda en caire de
documentalisme clàssic, sinó més enllà dels canons, però empeltat d’estètica i
poètica sense perdre el rigor".
I jo, contenta d'haver situat tota aquest bagatge energètic
en tan meravellós indret, he recordat el gaudi de comunicar missatges en clau d’art tot i assumint el
risc de fer-ho en diferents canals d’expressió i la penalització que m'ha suposat. I també, a l'altra cara de la moneda, com he maldat per sortejar els prejudicis que habiten el sector. El resultat
és un corpus variat, penso que amb càrrega de profunditat, realitzat en un camí on m'he mogut als marges i per on transitaré mentre duri el darrer dels meus projectes: els monuments a l'espai públic de “Llengua, Natura i Pàtria”, una
cloenda verdagueriana que ja he iniciat per al meu comiat del món de l'art.
